Serveis sanitaris, mutualisme i atenció a la dependència

Històries Mutuam

Quan l’oncòleg ens va dir que ja no hi havia més tractaments, ens vam espantar molt. Vam anar al metge de capçalera per explicar-li la situació i ell ens va tramitar un PADES. Per la zona on vivíem ens en corresponia un gestionat per Mutuam. Van venir a casa de la mare i, des de la primera visita que vam conèixer la doctora, la infermera i la treballadora social, es va crear una connexió especial. Venien cada setmana per fer-ne el seguiment, parlaven amb nosaltres i ens ajudaven a entendre en quin moment ens trobàvem. Controlaven els símptomes i modificaven la medicació en funció del que necessitava. Ens donaven suport i ens assessoraven si hi havia qualsevol incidència. Ens orientaven sobre com podíem afrontar el moment final. I van estar amb nosaltres fins que va arribar aquell dia. No sé si sense la seva presència hauríem pogut fer realitat el desig de la mare. Ara ens sentim tristos per la seva pèrdua, però orgullosos d’haver-la acompanyat de la manera que ella volia, i aquest sentiment ens ajuda a tirar endavant.

Mutuam Residencial

“Casa nostra és tan gran!!! Quan vivíem amb els fills era plena de vida, però ara que han marxat i estem sols em cau a sobre…”

“Estic avorrida de fer sempre el mateix: netejar, cuinar, planxar, anar a comprar… I, a sobre, veig que em faig gran i em fa angúnia pensar que algun dia em passi alguna cosa i ningú no se n’assabenti…”

“Tinc un cuidador a casa dels pares que m’ha dit que la setmana que ve marxa… I la mare ja no pot estar sola ni un minut. El pare no entén que està malalta i sempre l’està renyant. Cada dia ella està més i més ensopida i jo no sé què puc fer…”

“Ahir el pare va caure. No s’ha fet res, però és la segona vegada en 15 dies. Mira que li diem que ens avisi si es vol llevar… però no ens fa cas. Va a la seva!!!”

“El neuròleg ens ha dit que hauríem de fer un pensament, que el deteriorament cognitiu necessita supervisió constant i estimulació. Ens ha recomanat que l’hi busquem una residència, però no sabem per on començar…”