Històries Mutuam

M’horripilava pensar que havia de portar el meu pare a la residència. Em sentia tan culpable! Ell m’havia demanat que no li dugués mai i li havia promès que no ho faria, però ja no podia atendre’l a casa. L’embòlia l’havia deixat mig paralitzat: no caminava, no s’aixecava sol, tenia incontinència i s’ho feia tot a sobre. No podia amb ell. Em vaig fer uns farts de plorar! Sóc pensionista tèxtil i el meu metge capçalera em va recomanar que anés a parlar amb la treballadora social. Com que ella estava de vacances em van dirigir a un departament especialitzat, el Servei Gent Gran. Em van ajudar tant! Parlar amb l’equip em va anar molt bé. En unes quantes entrevistes em van fer entendre que la situació era insostenible i que s’havia de buscar una solució. Em van oferir suport psicològic i emocional per poder afrontar aquesta decisió. Em van ajudar a trobar la manera d’explicar al pare perquè havia d’anar a una residència i em van dir quines eren les millors. Em van concertar les visites a les que tenien plaça. Em van ajudar a tramitar la llei de dependència. Realment sento que en aquells moments de dificultat em van solucionar la vida.